EL DOMINI LINGÜÍSTIC

La llengua catalana es parla actualment en els següents territoris, dividits en quatre estats:

A l'Estat espanyol:

Al Principat de Catalunya (excepte a la Vall d'Aran, on es parla aranès, un dialecte occità).

En una franja d'amplada variable que pertany administrativament a la Comunitat Autònoma de
l'Aragó.

A les Illes Balears i Pitiüses.

Al País Valencià (excepte unes comarques de l'interior i del sud, que són castellanoparlants, i
afegint-hi la regió del Carxe, ja dins Múrcia)

A l'Estat francès: a la Catalunya Nord, que abraça quasi tot el departament francès dels Pirineus Orientals.

A l'Estat italià: a la ciutat de l'Alguer, port de l'illa de Sardenya.

A la república d'Andorra.

L'extensió dels Països Catalans (exceptuant-ne l'Alguer) és de 69.000 Km². El nombre d'habitants és aproximadament d'onze milions, dels quals més de set milions parlen català. El fet que no coincideixi el nombre d'habitants amb el de catalanoparlants és conseqüència de la llarga marginació de la nostra llengua de l'ensenyament i de l'ús públic.

Si comparem amb les altres llengües d'Europa, veiem que la catalana se situa, quant al nombre de parlants, davant unes quantes llengües oficials d'estat, com el danès, el noruec, el finès, l'albanès, l'islandès o el gaèlic irlandès, i a poca distància d'altres com el suec, el búlgar, el txec, el
grec o l'hongarès.


ELS DIALECTES GEOGRÀFICS

Els dialectes geogràfics són varietats d'una llengua utilitzades en una àrea geogràfica més reduïda que l'àrea lingüística general.

Totes les llengües presenten una variació dialectal més o menys marcada, que afecta la fonètica, la morfologia, la sintaxi i el lèxic.

[...] La consciència de pertànyer a la mateixa àrea lingüística és palesa entre els mateixos parlants que, tot observant un o altre tret diferencial, no topen amb veritables barreres en llur comunicació: un rossellonès s'entén amb un valencià, o un menorquí amb un lleidatà, ço que no ocorre entre un napolità i un bergamasc, a Itàlia, o entre un llenguadocià i un alvernès, a Occitània


(Joan Veny, Els parlars catalans)



En català hi ha dues grans variants o blocs de dialectes, l'oriental i l'occidental, que es distribueixen d'aquesta manera: català occidental i català oriental


Les principals diferències entre el català oriental i el català occidental són:

ORIENTAL OCCIDENTAL
Neutralització de les vocals a i e en posició àtona (ús de la vocal neutra): llibre pinta

Pronunciació [u] de la o àtona (amb l'excepció de la major part de l'illa de Mallorca): monòtona

Pronunciació de la E tancada del
llatí vulgar com a e oberta o neutra: ceba tres

No pronunciació de la i del grup ix: caixa

 

Desinència –ø, -i o -u a la primera persona del present
d'indicatiu: cant, canti, canto

 

 

 

Distinció de a i e en posició àtona: llibre pinta

Distinció de o i u en posició àtona: monòtona

Pronunciació de la E tancada del
llatí vulgar com a e tancada:
ceba tres

Pronunciació de la i del grup
ix: caixa

Desinència -o o -e a la primera
persona del present d'indicatiu:
canto, cante

 

 

 



Dins cada un d'aquests dos blocs s'hi poden distingir dialectes amb unes caràcterístiques determinades:

DIALECTES DEL BLOC ORIENTAL: rossellonès o septentrional, central, balear, alguerès.

DIALECTES DEL BLOC OCCIDENTAL : nord-occidental, valencià.



Cal dir que els dialectes no són compartiments hermètics. Quan diem que un tret lingüístic és característic d'un determinat dialecte, volem dir que és un tret predominant al territori, amb el benentès que segurament no hi té un abast geogràfic total i que és probable que el trobem en
altres zones del domini lingüístic.

Vegem alguns exemples que mostren la riquesa, la complexitat i, en el fons, la unitat de la llengua:

Hom considera que l'article salat és una particularitat del parlar col·loquial balear, però
cal puntualitzar que, a moltes paraules i expressions, a les Illes, s'usen sempre les
formes el i la (són les vuit, l'any passat, a l'esquerra, a les fosques, l'infern, el Bon
Jesús, la mar...). A Pollença, municipi mallorquí, no s'usa l'article salat, en canvi, sí
que s'usa en alguns indrets de la Costa Brava, així com s'usava en tot el territori català en
l'època medieval.

Les formes femenines dels possessius amb u (meua, teua, seua...) s'usen en el dialecte valencià i
el rossellonès i les formes amb v (meva, teva...), al central i al nord-occidental. Al balear, s'usen totes dues.

El verb cercar s'usa actualment al dialecte balear i al rossellonès. A la resta del domini lingüístic s'ha
substituït pel mot buscar, encara que la forma antiga es conserva en alguns derivats i compostos
(recerca, cerca-raons, cercavila...). A Eivissa i Formentera, dins el parlar balear, però, s'usa
buscar.

El substantiu xic (sinònim de noi i al·lot) s'utiltiza al valencià, a part del nord-occidental i a Pollença, per exemple.

La paraula got, antigament d'abast general, s'usa ara al valencià, al rossellonès, al central i, dins el
balear, a Menorca i Eivissa. A Mallorca, en canvi, es diu tassó, un diminutiu de tassa. En altres zones s'usa vas, que en la llengua formal té uns valors diferents (vasos sanguinis...).

Etcètera, etcètera.




A mesura que les societats es modernitzen se sol produir un anivellament lingüístic, és a dir, una reducció de la variació dialectal i un ús cada vegada més extens de la varietat estàndard, difosa a través de l'ensenyament, els grans mitjans de comunicació, l'administració, etc.